IPO Catalunya

L’opinió no necessita proves. El periodisme d’investigació està obligat a mostrar-les, assumpte complicat quan no hi ha garanties per a les fonts, mentre els poderosos investigats combinen col·lectivament eleccions amb negocis, corrupció, crims i despulla.

En Colòmbia la informació investigada està en les principals columnes d’opinió i en els llibres. L’opinió i els llibres segueixen sent vistos en el món com altars de llibertat, i per això en aquest país s’havien atrevit menys contra ells. El judici contra Alfredo Molano per una columna en L'Espectador està arribant a la seva fi. Context per a una fallada.

El 25 de febrer de 2007 -va a fer tres anys- el meu amic Alfredo Molano Brau, sociòleg, escriptor i periodista, va escriure una columna per al periòdic de Bogotà L’espectador.

Era una columna com tot el que ell escriu quotidianament: assenyalant orígens, situant històries, proporcionant llums d’enteniment i línies premonitòries. La columna de Molano parlava d’aquelles famílies de la faràndula econòmica, política i paramilitar que fa temps governa a Colòmbia a punta de combinar col·lectivament eleccions amb negocis, corrupció, crims i despulla. El terme "col·lectivament" és important en aquesta història, mentre el verb "combinar" ha caracteritzat sempre la història del poder en aquest el meu país (i ho segueix fent).

Cridant-los "notables" i "nobles", Molano es va referir com exemple a diversos cognoms de la Costa Atlàntica que han fet i desfet, generació després de generació (i que segueixen fent), així ara posin cara de senyorones.

En aquest febrer de 2007, quan Molano va escriure la seva columna Araújos et al en L'Espectador, succeïa que el pare i el germà senador de la Canceller, "La Conchi" Araújo, estaven en la mira de la justícia per paramilitarisme. Davant la pressió d'Estats Units havia rodat el cap de "La Conchi" i el president Uribe havia nomenat a altre Araújo menjo Canceller. El nou ministre d'Exteriors, Fernando Araújo, s’havia alliberat feia molt poc temps d’un segrest de sis anys de les FARC. Les FARC, amb aquest segrest, a la seva vegada havien alliberat a Fernando Araújo d’un enjudiciament per corrupció, relacionat amb un cas on els termes judicials del qual acabaven de prescriure quan aquest se li va volar a l’escamot enmig d’un atac de la força aèria.

La columna de Molano començava dient que uns Araújo no tenien a veure amb uns altres com família consanguínia, però tenien, no obstant això, les mateixes manyes al fer els seus negocis. Les mateixes formes de nomenar parents en llocs claus de l'Estat, aquest gran relació per a repartir entre tots ells. En el seu escrit, Molano mostrava que les elits regionals són molt poderoses a Colòmbia; que mantenen una forta ingerència política i que se sostenen gràcies a un conjunt d’arbitrarietats que els governs, com és natural, no veuen. A pesar que ara com ara no se’ls coneix cap executòria, ni bona ni dolenta, uns joves pertanyents a la família de "La Conchi" es van sentir al·ludits amb allò de "notables". Són quatre, el menor d’ells té 25 anys. Són primers dels Araújo, o primers dels Molina o dels Castro, o nebots dels Araújo, o oncles dels Molina, o dels Castro, o tots els anteriors: vagi vostè a saber. En tot cas la seva destinació, si a bé ho tenen, és ser els amos en la seva regió -repeteixo que per herència, i no necessàriament per mèrits- d’això que aquella faràndula denomina "la política". Aquests joves Araújo, o Molina, o Castro volen fer, sembla, el seu debut professional per a donar-se a conèixer nacionalment i entrar per porta gran als salons festius i als rostits diumengers on es reparteix el pressupost nacional. Han escollit un blanc fàcil, com no.

Molano és vulnerable perquè és tota una raresa. D’aquesta gentussa, you know, que posa els seus principis per sobre de les conveniències personals. Potser és culpa del seu mestre, el principal sociòleg colombià Orlando Fals Broda, que a l’agost de 2008 ens va deixar sense ell. Fals deia que Colòmbia "necessita que es digui la veritat, així sigui dolorosa, i encara que produeixi seriosos inconvenients a aquells que s’atreveixen a dir-la". Això ho va escriure Fals en el pròleg de "La Violència a Colòmbia - Estudi d'un procés social", investigació conjunta amb el bisbe Germán Guzmán i el jurista Eduardo Umaña Lluna, que recull la memòria històrica de l’arrel d’aquesta guerra nascuda en 1946. Quan aquest llibre va sortir a circulació en 1962, València, el president de llavors -molt admirat avui pel feixisme colombià- va ordenar apostar tancs de guerra en la Plaça de Bolívar de Bogotà.

Tot indica que Molano li va aprendre a Fals Broda. Darrere del seu nom hi ha un prestigi merescut. Avui, Molano és una icona de la intel·lectualitat colombiana d’esquerra. Els nens Araújo, com els cridem, van entaular una querella contra Molano, per compte de la seva columna Araújos et al. Primer li van proposar una conciliació, que consistia que Molano escrivís una columna que a ells els agradés. Ells li anaven a introduir correccions fins a aprovar-la, Molano havia de publicar-la amb la seva signatura en L'Espectador i assumpte conclòs. Però Molano, autor de més de 15 llibres, cronista apetit, el sisè columnista més influent del país segons l’enquesta Panell d'Opinió (gener 2010), es va negar a jugar amb el seu principal patrimoni que és precisament la seva signatura. No va acceptar als Araújo menjo censors del seu treball. No va acceptar la mordassa i ens va donar prioritat als seus lectors, com els sembla. Als nens Araújo els va oferir anar a la regió, fer una investigació i precisar -no negar- l’afirma’t en la columna. En aquesta labor, Molano parlaria amb ells. Els joves van rebutjar el tracte tan arriscat, i el judici contra Molano per calúmnia i injúria va començar. Per que Molano no va considerar la possibilitat de negar les seves afirmacions? Doncs perquè és que quan un viatja per allà -a d’enlluernadora terra valleneta, territori garciamarquiano en el departament del Cessar, al sud del desert de La Guajira i de la Serra Nevada de Santa Marta i pegat a Veneçuela- la gent el que li diu a un és que tot el que es digui sobre totes aquestes famílies que manen en la regió és veritat. Que Alfredo Molano es va quedar curt. Ho sostenen, però només si se’ls protegeix la identitat. No hi ha garanties per als testimonis.

Va ser així com Molano va conèixer el mundillo kafkiano i quasi incomprensible del codi processal, els passos, les mediacions, els termes, les instàncies. En el judici, Molano és el "victimario". Duu des de maig de 2007 sotmès periòdicament a asseure’s en la mateixa cadira on minuts abans -per exemple- es va asseure un home que va violar a la filla o va matar a la mamà. Ell diu que se sent disminuït per aquest només fet. Jo ploro des que comença l’audiència fins que acaba, asseguda prenent apunts en primera fila en els seients destinats al públic en el jutjat. "És que ella plora per tot", diu Molano, i és cert. El que crida l’atenció és la propietat amb que manegen l’escenari els nens Araújo. Es perceben com que fossin ells qui li donessin ocupació al jutge. El suport nacional i internacional que se li ha donat a Molano ha estat crucial per a ell. Ara s’anuncia novament que el 29 de gener serà l’audiència pública de jutjament en el seu procés, el veredicte final. Fora del drama personal, estan en joc en aquest judici quatre penes dures contra Molano: una multa, una indemnització a les "víctimes", que són els hereus dels clans Araújo i Molina, i la presó. La quarta pena és més greu que tot això junt: la prohibició i la mordassa. La prohibició d’escriure. Per a gent menjo Molano (o com jo), "deixar d'escriure és un poc deixar de viure", en les seves paraules. Escriure (contant trobades i descobriments) és la nostra forma de vida econòmicament i emocionalment; és la nostra ciutadania. Però el que s’està jugant la societat colombiana en el judici contra Molano no és menys costós. Ha quedat provat que al govern d'Álvaro Uribe li incomoden, li fastiguegen i li irriten no només les investigacions de la Cort Suprema de Justícia i de la Fiscalia, sinó també les denúncies de defensors de Drets Humans i de periodistes i els assenyalaments de l’oposició. Aquesta viscositat inqualificable que està darrere del govern colombià actual, i que s’ha pres el parlament i altres, camina buscant en aquest, i en altres nombrosos casos, una jurisprudència que restableixi el delicte d’opinió, en contra de la llibertat d’opinió i de la llibertat de premsa. La viscositat vol cobrar-ne una peça, el valuós Molano. I asseure un precedent; aconseguir una eina jurídica per a poder intimidar als columnistes. La viscositat necessita poder actuar legalment sobre la gent que opina, aquesta gent perillosa la veu de la qual circula i influeix. L’opinió no necessita proves. El periodisme investigatiu està obligat a mostrar-les, assumpte complicat quan no hi ha garanties per a les fonts i els investigats combinen tot el que vaig dir dalt. En Colòmbia la informació investigada està en les principals columnes d’opinió -menys regulades fins i tot des del punt de vista periodístic- i en els llibres. L’opinió i els llibres segueixen sent vistos en el món com altars de llibertat, i per això a Colòmbia s’havien atrevit menys contra ells. Ja han estat ajornades cinc audiències finals en el judici contra Molano. Potser hagi fallada adversa el dia que els lectors de Molano es cansin d’anar al jutjat per a estar aquí, presents amb el seu suport. Però tal vegada la justícia consideri que el seu deure és preservar la llibertat d’opinió, i per aquesta via ajudar a cuidar "la veritat, així sigui dolorosa".

L'audiència pública és el divendres 29 a les 9:00 a. m. Jutjat Quart Penal Municipal Paloquemao Carrera 29 No. 18 A - 67. Bloc C. Pis 4, sala 2 (Bogotà)