IPO Catalunya

La decisió de modificar o no la constitució perquè el president Álvaro Uribe pugui buscar la seva segona reelecció el maig de 2010 influirà en els esforços de Colòmbia per resoldre el seu conflicte armat de cinquanta anys i les creixents tensions amb els seus veïns. Aquest assumpte ha predominat en la política colombiana durant més d'un any.

Els seus partidaris creuen que ha mostrat un fort lideratge davant l'escalada de tensions regionals, especialment amb Veneçuela i l'Equador. No obstant això, hi ha qui tenen por que un altre canvi en la constitució i quatre anys més de govern d'Uribe debilitaria encara més les institucions democràtiques judicials i legislatives, així com el sistema de pesos i contrapesos fonamentals.

Adverteixen que el procés per permetre una segona reelecció consecutiva està ple d'irregularitats i acusacions de corrupció i que un tercer període podria traduir-se en la continuació d'una estratègia de seguretat massa limitada, enfocada a buscar l'esquiva derrota militar definitiva de les FARC i l'ELN .

Per permetre una segona re-elecció, es requereix una nova esmena constitucional aprovada via referèndum. L'1 de setembre de 2009 es va aprovar una llei que regeix aquest referèndum. La Cort Constitucional està revisant els procediments i constitucionalitat d'aquesta llei i es creu que la seva decisió respecte a la possibilitat que Uribe es postuli o no per a un tercer període es coneixerà poques setmanes o dies abans de les eleccions parlamentàries de març de 2010.

D'autoritzar el referèndum, per ser aprovat es requeriria la participació d'una quarta part de l'electorat, compost per uns 29 milions de votants, amb una majoria de vots a favor. Després d'això, Uribe hauria de guanyar en la votació general. El president ha evitat discutir la possibilitat d'un tercer mandat públicament, però ha insinuat la seva intenció de postular el 2010 per garantir la continuació del seu projecte polític, en particular la política de seguretat.

Després de més de set anys al poder, inclosa la reelecció el 2006, gràcies a una esmena constitucional que li va permetre postular de nou, aquesta política bandera d'Uribe orientada a derrotar la guerrilla de les FARC i l'ELN compta amb el decidit suport d'amplis sectors del país.

No obstant això, l'entorn de seguretat està canviant a mesura que sorgeixen nous grups armats il legals (NGAI), persisteixen alguns paramilitars, la insurgència s'adapta a les estratègies militars del govern, i els esforços per combatre el narcotràfic que finança la insurgència i altres grups armats mostren resultats parcials però no definitius.

Així les coses, l'actual enfocament sobre seguretat necessita una revisió i ajust per part de qui sigui que ocupi el despatx presidencial en els propers quatre anys.
Uribe o qualsevol president nou, ha de diversificar l'estratègia per cobrir aspectes no militars de l'agenda de seguretat, incloent-hi les causes estructurals del prolongat conflicte.

Entre aquests reptes hi ha els de combatre la marginació del sector rural amb programes de desenvolupament més eficients, reforçar la protecció dels drets humans i desenvolupar un marc polític per resoldre el conflicte, així com el de reparar les malmeses relacions amb Veneçuela i l'Equador, caracteritzades en els últims temps per preocupants fanfarronades diplomàtiques i discursos bel.licosos.

Els colombians han de ser conscients del potencial impacte d'una presidència de dotze anys sobre les estructures institucionals que sostenen la seva democràcia ia més estar alerta als seus efectes sobre la política de seguretat nacional i la solució del conflicte. Un tercer període consecutiu augmentaria encara més els amplis poders del president per nomenar, o influir en el nomenament, dels directors d'institucions de vigilància i control.

El debilitament del sistema de pesos i contrapesos podria afectar els drets dels ciutadans i fomentar la corrupció administrativa. La confrontació i profunda desconfiança regnant entre l'executiu i la Cort Suprema amenacen de deslegitimar l'acció de l'estat com un tot.

En el període immediatament anterior a les eleccions parlamentàries i presidencials de març i maig de 2010, el govern i altres actors institucionals i polítics haurien d'unir esforços per reduir la polarització i incertesa política. També necessiten assegurar la independència i lliure funcionament de les institucions de supervisió i control i les electorals, incloent el fiscal, el Consell Nacional Electoral (CNE), el defensor del poble, el contralor general, la Registraduría i la junta directiva del banc central.

A més de preservar la separació de poders entre les branques executiva, legislativa i judicial per tal de reduir la possibilitat d'una acumulació de desmesurats poders en l'executiu, cal respectar la independència constitucional del nou fiscal.